Ara fa tot just set mesos que jo, una persona objectivament feliç, vaig desmuntar-me en peces petites, i em vaig veure obligat a iniciar una reconstrucció personal, de fet ENS vam veure obligats a iniciar una reconstrucció personal . Tinc la sensació d'haver passat per una mena de màquina destructora d'alta velocitat, una picadora de carn a la que tant li fan els ossets petits com els nervis, com el múscul, tot va avall mentre passi pels forats que hi han al final del túnel fins a caure al plat. Tot ha anat tan de pressa! i a la vegada... tot va tant lent!
Aquests dies les paraules possibilitat, percentatge, estudi previ, inmobilitat i mobilitat... tornen a aparèixer en el nostre camí repetidament. I torno a pensar en com sempre hem estat buscant el final de tots els camins en què ens hem vist inmersos... Sempre perseguint quelcom que era com aquell conill d'Alicia en el pais de les meravelles, amb el seu rellotge a la ma... al qual creia que podria atrapar en un moment o altre d'aquell camí sinuós. I resulta que allò que buscàvem ho estem trobant, però no allà on creguérem que seria, és tot just en cada revolt d'aquest caminet costerut pel que passem ara.
Tot allò de voler assolir un pobre desig que corre desesperat per amagar-se o per evitar ésser aconseguit,( perque de vegades les coses a la vida són així), és un frau, que ho sapigueu!.
No el perseguiu. Camineu, no cal córrer. No s'ha de voler córrer. Aneu al vostre ritme, que serà el bo. L´únic que us portarà al final... bé! jo i la meva mania de buscar sempre el final! us durà allà on vulgueu anar.
Ara he d'admetre, amb un somriure, que tot just hem recorregut una ínfima part del trajecte. I vull pensar que ja no em preocupa on, com i quan hi arribarem. Només vull veure el paisatge i saludar a la gent amb qui em trobi al matí i dir un :Hola, bon dia! sembla que avui fa pinta de ploure! Bé, ja va bé que plogui!! ja! que així aquest any es faràn bolets!
Aquests dies les paraules possibilitat, percentatge, estudi previ, inmobilitat i mobilitat... tornen a aparèixer en el nostre camí repetidament. I torno a pensar en com sempre hem estat buscant el final de tots els camins en què ens hem vist inmersos... Sempre perseguint quelcom que era com aquell conill d'Alicia en el pais de les meravelles, amb el seu rellotge a la ma... al qual creia que podria atrapar en un moment o altre d'aquell camí sinuós. I resulta que allò que buscàvem ho estem trobant, però no allà on creguérem que seria, és tot just en cada revolt d'aquest caminet costerut pel que passem ara.
Tot allò de voler assolir un pobre desig que corre desesperat per amagar-se o per evitar ésser aconseguit,( perque de vegades les coses a la vida són així), és un frau, que ho sapigueu!.
No el perseguiu. Camineu, no cal córrer. No s'ha de voler córrer. Aneu al vostre ritme, que serà el bo. L´únic que us portarà al final... bé! jo i la meva mania de buscar sempre el final! us durà allà on vulgueu anar.
Ara he d'admetre, amb un somriure, que tot just hem recorregut una ínfima part del trajecte. I vull pensar que ja no em preocupa on, com i quan hi arribarem. Només vull veure el paisatge i saludar a la gent amb qui em trobi al matí i dir un :Hola, bon dia! sembla que avui fa pinta de ploure! Bé, ja va bé que plogui!! ja! que així aquest any es faràn bolets!
1 comentari:
Col·lega, t'he de dir que escrius de puta mare. Em trec el barret.
Publica un comentari a l'entrada