Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta,
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.
I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort
Desolació Joan Alcover (1854-1926)
2 comentaris:
Quin gran poema! Recordes quan el recitavem aquelles memorables nits, la platja de Vilassar, amb l'amic Marcus, després de cardar-nos una ampolla de moscatell?
El got l'has de veure mig ple. Al final l'arbre tornarà a florir! Ja ho veuràs!
Cuando veas el vaso medio lleno medio o medio vacio, no lo dudes, ponle un cubito de lleno, y obtendrás tu respuesta.
Publica un comentari a l'entrada